Brando

10 de febrer al 18 d'abril de 2004 – Museu del Cinema

El rostre impenetrable

A punt de complir 80 anys, Marlon Brando fa temps que sobreviu a altres mites també creats a la dècada dels 50, com ara Marilyn Monroe i James Dean. Format com actor amb Stella Adler, una seguidora del Mètode de Stanislavski, i després de mostrar el seu talent als teatres de Broadway, Brando es revela al cinema amb "Un tramvia anomenat desig". Aquest film d'Elia Kazan va aportar una icona: El cos musculós de Brando marcat per una samarreta molla i esquinçada.

Durant els anys 50, l'actor esdevé una estrella i crea altres icones de masculinitat juvenil, com ara la del rebel sense causa vestit de cuir a El salvatge, mentre construeix personatges amb una intensitat emocional que perdura en el Brando adult, com ho exemplifica la seva interpretació confessional a "L'últim tango a Paris". Brando, sempre referit com un home angoixat, ha pouat de les seves emocions per crear personatges amb una aparença dura que amaga una tendresa i una vulnerabilitat que va reflectint-se en el seu rostre. Però Brando, estrella sense voler que ha renegat de Hollywood i ha mantingut una polèmica militància en diverses causes, també ha cultivat el gust per la màscara, de manera que el maquillatge li ha servit per caracteritzar molts personatges, però potser també per ocultar-se i protegir-se.

Exhibit i amagat, tendre i salvatge, Brando manté un enigma. Aquesta exposició ho té present i per això ha manllevat el títol amb què va exhibir-se a l'estat espanyol l'únic film dirigit per l'actor: El rostre impenetrable.